Davant de la nova llei sobre l'avortament que s'està plantejant a l'estat espanyol, Maulets, el jovent independentista revolucionari, manifestem la nostra oposició al projecte de llei.
Creiem que els terminis que s'afixen arreu dels Països Catalans acompleixen a la perfecció els vells patrons de control social a que el sistema patriarcal ens té acostumades. Creiem que els únics límits a l'avortament son els que afixe el personal mèdic en cada cas concret, sense generalitzacions, i sempre en última instància, la dona embarassada.
El nou Projecte de Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs, posa diferents impediments per a la lliure realització de l’IVE i la plena decisió de la dona.
Primerament, per a que l’avortament voluntari s’implanti de manera eficaç dins del marc legal cal regular una llei específica on deixe d’estar tipificat com a delicte. Per açò, és imprescindible suprimir l’article 145 del còdi penal espanyol i no tan sols modificar-ne l’apartat 2 com proposa el projecte. Mentre les IVE segueixin essent tipificades com a delicte es mantindrà la inseguretat jurídica, ja que podran ser castigades amb penes de multa a les dones i inhabilitació especial i presó als professionals.
En segon lloc, una llei que desprotegeix les dones que queden fora de l’escàs període establert com a legal (14 setmanes) per a decidir efectuar la pràctica de l’avortament, és una llei restrictiva. Només dins el període de les primeres 14 setmanes d’embaràs, les dones poden optar a la plena decisió voluntària de la seva interrupció. Ara bé, cap dona podrà avortar sense haver rebut la Informació Prèvia en sobre tancat sobre les diferents prestacions, drets i ajudes públiques existents de recolzament a la maternitat. Aquesta informació s’haurà d’entregar amb un mínim de tres dies anteriors a l’avortament. Sense saber el temps d’espera que es puga efectuar entre la visita al metge i l’entrega d’aquesta i per tant l’aplaçament fins a la efectuació de la IVE. Així queda palesa una nova manera de control eludint que les dones no som responsables per a marcar per nosaltres mateixes l’espai de reflexió que desitgem abans de prendre decisions.
En tercer lloc, la llei determina que només per causes mèdiques i sense superar les 22 setmanes de gestació, es posa la decisió última sobre si la dona pot o no avortar, en mans d'un Comitè Clínic. Aquest, format per dos metges ginecològics o de diagnòstic prenatal, un pediatre i un psicòleg clínic. Tenint en comte que a l’Estat espanyol l’avortament és un tema polaritzat i polititzat, es preocupant, ja que segons com es nomenen els membres del comitè pot dur a llacunes legals. I no només això, comporta un retrocés legislatiu, ja que s’obvien les situacions en les quals dur a terme l’embaràs puga suposar greus riscos per a la salut física i/o psíquica. No hi ha cap motiu que justifique el fet que una nova llei oferisca a les dones un tracte pitjor que la llei del 1985. A més a més, es inadmissible que augmenten el nombre de dictàmens mèdics previs durant les primeres 22 setmanes, a partir de les quals es nega un dret que ha estat reconegut durant 24 anys amb l’aval del Tribunal Constitucional. I tot açò sense fer referència al fet que la majoria de dones que volen practicar un IVE en estos casos solen ser d’embarassos desitjats en els quals es descobreix tardanament una malaltia greu i incurable. Aquestes solen aprèixer amb la gestació avançada o perquè escapen als controls diagnòstics de les ecografies de les 20 setmanes, segons consta en un informe presentat al Govern per tres prestigioses especialistes de diagnòstic prenatal.
En quart lloc, cal reformular legislativament el dret de les menors a poder avortar sense el consentiment dels pares o tutors, modificant l’article 9 de la Llei d’Autonomia del Pacient, per tal d’equiparar els drets de les menors de 16 anys davant d’una IVE amb la resta d’intervencions sanitàries, tant en l’àmbit de la decisió com en el de la informació a les famílies. Cal evidenciar el fet que les joves que no puguen accedir de manera segura per a elles a un avortament legal, busacaràn un altre metodologia, potenciant de nou els avortaments clandestins o el turisme avortiu.
Per últim la llei estableix una sèrie de criteris generals sobre Salut Sexual i Reproductiva, dels quals la seua aplicació no queda garantida pel seu escàs desenvolupament. És per aquest motiu que sense l’aplicació de la coeducació als centres educatius i amb una total i completa reforma de l’educació sexual afectiva amb personal especialitzat no es pot actuar. Cal una estratègia a nivell global que tracte totes i cadascuna de les problemàtiques que genera un sistema discriminatori cap a la dona com és el patriarcal.
Cal una regulació de las responsabilitats dels centres sanitaris i l’objecció de consciència dels seus professionals reconeguda a l’art. 16.1 de la Constitució, que estableix el “dret a la llibertat ideològica i religiosa”, però que no està regulada. Així ens trobem que actualment a 7 comunitats autònomes no s’atenen les demandes d’avortament de la dona en cap hospital públic, i en la resta només en el 2’9%. protegint la consciència del professional per damunt del dret d’assistència sanitària de la dona.
Cal abaratir els anticonceptius, i la inclusió de l’avortament als estudis de medicina, infermeria i altres professionals sanitaris, desenvolupant accions formatives per a generar i garantir un bons professionals.
Cal reformular la privatització de la pastilla del dia després. Aquestes s’haurien de poder aconseguir de manera gratuïta als centres de planificació familiar. La seva privatització evidencia que la salut pública, en especial quan es tracta de dones, és menys important i és susceptible de ser utilitzada com a rèdit econòmic per augmentar el calaix de les farmacèutiques en moments de crisi econòmica.
Des de Maulets, Comprenem el dret i la legislació com una ciència que ha de canalitzar les llibertats i responsabilitats humanes per tal que aquestes es puguen exercir de la manera més àmplia i cooresponsable possible, mai limitar-les per opinions morals irracionals que hom no té perquè compartir.
En el cas de la Catalunya nord, ens trobem amb una legislació una mica més permissiva que la de l’Estat Espanyol, però igualment opressiva. L’avortament a l’Estat Francés està despenalitzat des de 1975. L’any 2000 es va presentar un nou projecte de llei sobre“ La Interrupció Voluntària de l’Embaràs i l’Anticoncepció”. En aquest s’amplien els terminis d’avortament no punible de les 10 a les 12 setmanes, s’elabora el delicte d’ “obstacularització de la IVE” inclòs en el codi penal, s’autoritza la venta de pastilles anticonceptives sense prescripció mèdica, s’imposa la clàusula de consciència com a regulació de l’objecció de consciència i es decideix legalitzar el dret de les menors a avortar sense l’autorització paterna. Ara bé, aquest darrer punt que podria suposar un veritable avanç feminista, no queda lliure de restriccions.
És veritat que no s’exigirà com a condició prèvia l’autorització paterna, però s’estableix per llei que el metge haurà “d’esforçar-se per convèncer a la menor que parle amb els seus pares”, ara bé si durant la segona visita la menor segueix sense consentir això s’haurà de nomenar el que es denomina “un adult de referència”, una espècie de tutor que avale la seua decisió.
La moral catòlica sempre ha pretés governar el mon, asfixar el regne de déu a la terra, i malgrat disfressar-se de bioètica neoconservadora quan li fa falta, no deixa de ser una moral basada en absurds mil·lenaris. Una moral mai pot ser l’ordenadora d'una llei, i menys una moral tan particular com la de les persones contràries a la voluntària interrupció de l'embaràs. Una moral que ha cremat bruixes, ha torturat persones científiques, ha donat suport a dictadures feixistes i a dia d'avui segueix fent campanya a favor del VIH sostenint que el preservatiu és pecat. Aquesta moral és la que permet la creació de legislacions restrictives que en el cas que ens ocupa, s'acompanyen del fenomen del turisme avortiu i dels avortaments clandestins o practicats en males condicions. Així, les legislacions restrictives contribueixen a l’existència dels 19 milions d’avortaments insegurs arreu del món i les seves 536.000 víctimes anuals.
L’oposició a la interrupció voluntària de l'embaràs, l'avortament, és una clara dimensió de la violència contra les dones en la nostra societat; essent el sotmetiment col·lectiu a una moral particular una mostra d'extorsió política cap a totes les dones que, per les circumstàncies que foren, decidim avortar.
Un altre tipus de violència contra les dones és la que estigmatitza la figura de la dona que decideix avortar, un exemple és el d'argumentar que un avortament lliure faria que algunes dones (frívoles, irresponsables, etc.) utilitzéssim l'avortament com a mètode anticonceptiu. Aquest tipus de concepció és enterament errònia, doncs ningú entén l'avortament com un joc o una solució a una mala ressaca. L'avortament és una intervenció mèdica que comporta els seus perills, i qui decideix sotmetre-s'hi ho ha de fer de manera conscient i responsable.
En definitiva, que en la lluita per poder decidir si avortem o no, en la lluita contra la precarietat, pel dret a ser mare i pel dret a no voler-ho ser... no hi caben terminis polítics ni morals predemocràtiques. La nova llei espanyola no només no constitueix cap avanç en matèria de dret al propi cos, sinó que contribueix a la fiscalització simbòlica dels nostres cossos per part de l'estat. Amb tots els seus impediments ens evoca i és suma a les llargues i interminable seqüències de requisits previs ja coneguts actualment com a restriccions explícites per la por a deixar decidir a les dones sobre el seu propi cos.
Ni terminis ni supòsits!
Avortament lliure i gratuït!
Maulets, el jovent independentista revolucionariCreiem que els terminis que s'afixen arreu dels Països Catalans acompleixen a la perfecció els vells patrons de control social a que el sistema patriarcal ens té acostumades. Creiem que els únics límits a l'avortament son els que afixe el personal mèdic en cada cas concret, sense generalitzacions, i sempre en última instància, la dona embarassada.
El nou Projecte de Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs, posa diferents impediments per a la lliure realització de l’IVE i la plena decisió de la dona.
Primerament, per a que l’avortament voluntari s’implanti de manera eficaç dins del marc legal cal regular una llei específica on deixe d’estar tipificat com a delicte. Per açò, és imprescindible suprimir l’article 145 del còdi penal espanyol i no tan sols modificar-ne l’apartat 2 com proposa el projecte. Mentre les IVE segueixin essent tipificades com a delicte es mantindrà la inseguretat jurídica, ja que podran ser castigades amb penes de multa a les dones i inhabilitació especial i presó als professionals.
En segon lloc, una llei que desprotegeix les dones que queden fora de l’escàs període establert com a legal (14 setmanes) per a decidir efectuar la pràctica de l’avortament, és una llei restrictiva. Només dins el període de les primeres 14 setmanes d’embaràs, les dones poden optar a la plena decisió voluntària de la seva interrupció. Ara bé, cap dona podrà avortar sense haver rebut la Informació Prèvia en sobre tancat sobre les diferents prestacions, drets i ajudes públiques existents de recolzament a la maternitat. Aquesta informació s’haurà d’entregar amb un mínim de tres dies anteriors a l’avortament. Sense saber el temps d’espera que es puga efectuar entre la visita al metge i l’entrega d’aquesta i per tant l’aplaçament fins a la efectuació de la IVE. Així queda palesa una nova manera de control eludint que les dones no som responsables per a marcar per nosaltres mateixes l’espai de reflexió que desitgem abans de prendre decisions.
En tercer lloc, la llei determina que només per causes mèdiques i sense superar les 22 setmanes de gestació, es posa la decisió última sobre si la dona pot o no avortar, en mans d'un Comitè Clínic. Aquest, format per dos metges ginecològics o de diagnòstic prenatal, un pediatre i un psicòleg clínic. Tenint en comte que a l’Estat espanyol l’avortament és un tema polaritzat i polititzat, es preocupant, ja que segons com es nomenen els membres del comitè pot dur a llacunes legals. I no només això, comporta un retrocés legislatiu, ja que s’obvien les situacions en les quals dur a terme l’embaràs puga suposar greus riscos per a la salut física i/o psíquica. No hi ha cap motiu que justifique el fet que una nova llei oferisca a les dones un tracte pitjor que la llei del 1985. A més a més, es inadmissible que augmenten el nombre de dictàmens mèdics previs durant les primeres 22 setmanes, a partir de les quals es nega un dret que ha estat reconegut durant 24 anys amb l’aval del Tribunal Constitucional. I tot açò sense fer referència al fet que la majoria de dones que volen practicar un IVE en estos casos solen ser d’embarassos desitjats en els quals es descobreix tardanament una malaltia greu i incurable. Aquestes solen aprèixer amb la gestació avançada o perquè escapen als controls diagnòstics de les ecografies de les 20 setmanes, segons consta en un informe presentat al Govern per tres prestigioses especialistes de diagnòstic prenatal.
En quart lloc, cal reformular legislativament el dret de les menors a poder avortar sense el consentiment dels pares o tutors, modificant l’article 9 de la Llei d’Autonomia del Pacient, per tal d’equiparar els drets de les menors de 16 anys davant d’una IVE amb la resta d’intervencions sanitàries, tant en l’àmbit de la decisió com en el de la informació a les famílies. Cal evidenciar el fet que les joves que no puguen accedir de manera segura per a elles a un avortament legal, busacaràn un altre metodologia, potenciant de nou els avortaments clandestins o el turisme avortiu.
Per últim la llei estableix una sèrie de criteris generals sobre Salut Sexual i Reproductiva, dels quals la seua aplicació no queda garantida pel seu escàs desenvolupament. És per aquest motiu que sense l’aplicació de la coeducació als centres educatius i amb una total i completa reforma de l’educació sexual afectiva amb personal especialitzat no es pot actuar. Cal una estratègia a nivell global que tracte totes i cadascuna de les problemàtiques que genera un sistema discriminatori cap a la dona com és el patriarcal.
Cal una regulació de las responsabilitats dels centres sanitaris i l’objecció de consciència dels seus professionals reconeguda a l’art. 16.1 de la Constitució, que estableix el “dret a la llibertat ideològica i religiosa”, però que no està regulada. Així ens trobem que actualment a 7 comunitats autònomes no s’atenen les demandes d’avortament de la dona en cap hospital públic, i en la resta només en el 2’9%. protegint la consciència del professional per damunt del dret d’assistència sanitària de la dona.
Cal abaratir els anticonceptius, i la inclusió de l’avortament als estudis de medicina, infermeria i altres professionals sanitaris, desenvolupant accions formatives per a generar i garantir un bons professionals.
Cal reformular la privatització de la pastilla del dia després. Aquestes s’haurien de poder aconseguir de manera gratuïta als centres de planificació familiar. La seva privatització evidencia que la salut pública, en especial quan es tracta de dones, és menys important i és susceptible de ser utilitzada com a rèdit econòmic per augmentar el calaix de les farmacèutiques en moments de crisi econòmica.
Des de Maulets, Comprenem el dret i la legislació com una ciència que ha de canalitzar les llibertats i responsabilitats humanes per tal que aquestes es puguen exercir de la manera més àmplia i cooresponsable possible, mai limitar-les per opinions morals irracionals que hom no té perquè compartir.
En el cas de la Catalunya nord, ens trobem amb una legislació una mica més permissiva que la de l’Estat Espanyol, però igualment opressiva. L’avortament a l’Estat Francés està despenalitzat des de 1975. L’any 2000 es va presentar un nou projecte de llei sobre“ La Interrupció Voluntària de l’Embaràs i l’Anticoncepció”. En aquest s’amplien els terminis d’avortament no punible de les 10 a les 12 setmanes, s’elabora el delicte d’ “obstacularització de la IVE” inclòs en el codi penal, s’autoritza la venta de pastilles anticonceptives sense prescripció mèdica, s’imposa la clàusula de consciència com a regulació de l’objecció de consciència i es decideix legalitzar el dret de les menors a avortar sense l’autorització paterna. Ara bé, aquest darrer punt que podria suposar un veritable avanç feminista, no queda lliure de restriccions.
És veritat que no s’exigirà com a condició prèvia l’autorització paterna, però s’estableix per llei que el metge haurà “d’esforçar-se per convèncer a la menor que parle amb els seus pares”, ara bé si durant la segona visita la menor segueix sense consentir això s’haurà de nomenar el que es denomina “un adult de referència”, una espècie de tutor que avale la seua decisió.
La moral catòlica sempre ha pretés governar el mon, asfixar el regne de déu a la terra, i malgrat disfressar-se de bioètica neoconservadora quan li fa falta, no deixa de ser una moral basada en absurds mil·lenaris. Una moral mai pot ser l’ordenadora d'una llei, i menys una moral tan particular com la de les persones contràries a la voluntària interrupció de l'embaràs. Una moral que ha cremat bruixes, ha torturat persones científiques, ha donat suport a dictadures feixistes i a dia d'avui segueix fent campanya a favor del VIH sostenint que el preservatiu és pecat. Aquesta moral és la que permet la creació de legislacions restrictives que en el cas que ens ocupa, s'acompanyen del fenomen del turisme avortiu i dels avortaments clandestins o practicats en males condicions. Així, les legislacions restrictives contribueixen a l’existència dels 19 milions d’avortaments insegurs arreu del món i les seves 536.000 víctimes anuals.
L’oposició a la interrupció voluntària de l'embaràs, l'avortament, és una clara dimensió de la violència contra les dones en la nostra societat; essent el sotmetiment col·lectiu a una moral particular una mostra d'extorsió política cap a totes les dones que, per les circumstàncies que foren, decidim avortar.
Un altre tipus de violència contra les dones és la que estigmatitza la figura de la dona que decideix avortar, un exemple és el d'argumentar que un avortament lliure faria que algunes dones (frívoles, irresponsables, etc.) utilitzéssim l'avortament com a mètode anticonceptiu. Aquest tipus de concepció és enterament errònia, doncs ningú entén l'avortament com un joc o una solució a una mala ressaca. L'avortament és una intervenció mèdica que comporta els seus perills, i qui decideix sotmetre-s'hi ho ha de fer de manera conscient i responsable.
En definitiva, que en la lluita per poder decidir si avortem o no, en la lluita contra la precarietat, pel dret a ser mare i pel dret a no voler-ho ser... no hi caben terminis polítics ni morals predemocràtiques. La nova llei espanyola no només no constitueix cap avanç en matèria de dret al propi cos, sinó que contribueix a la fiscalització simbòlica dels nostres cossos per part de l'estat. Amb tots els seus impediments ens evoca i és suma a les llargues i interminable seqüències de requisits previs ja coneguts actualment com a restriccions explícites per la por a deixar decidir a les dones sobre el seu propi cos.
Ni terminis ni supòsits!
Avortament lliure i gratuït!
Novembre de 2009
