Fa dos anys que ens diuen que s’apropa el final de la crisi, però cada cop el veiem més lluny. Com fan des del primer dia, segueixen parlant de la crisi com si es tractés d’una catàstrofe natural, impossible de preveure i pal·liar, i sense responsables al darrera. La patronal, la classe política institucional, i els sindicats col·laboracionistes (CC.OO i UGT) no han canviat el seu discurs victimista i demagog, i avui hem de reconèixer que la presa de pèl ha arribat a límits insospitables.
Com hem fet des dels primers dies en què va esclatar la bombolla financera i la de l’habitatge, quan parlem de crisi, els col·lectius de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa parlem de la CRISI CAPITALISTA, parlem de beneficis privats salvats a costa del treball i la riquesa pública. Com fem des del principi, recordem que els beneficis, durant les darreres dècades han estat privats, però tan bon punt han arribat les pèrdues no han tingut miraments per socialitzar-les. I avui tenen la barra de parlar de dèficit públic, de la ineficiència del sistema sanitari i educatiu públic, del malbaratament en la despesa social...
Però en canvi no es posa en qüestió per què es van ingressar milers de milions d’euros a la banca, sense nacionalitzar-la. No es qüestiona per què aquests mateixos bancs o caixes avui segueixen incrementant-nos la hipoteca, es queden amb els nostres habitatges i ni tan sòls així donen els deutes per saldats.
No es qüestiona per què empreses que segueixen obtenint beneficis quantiosos, apliquen reduccions de plantilla o exigeixen que es rebaixi la indemnització per acomiadament, i es retallin els drets dels treballadors i treballadores. Com és el cas de Telefònica, que va aconseguir més de 10.000 milions d’euros d beneficis nets durant el 2010, i recentment va anunciar que reduiria el 20% de la seva plantilla.
No es qüestiona per què no hi ha diners per l’escola pública, però s’externalitza el servei i després se li atorga finançament públic, com és el cas de centres concertats. Com tampoc es qüestiona per què es retalla el finançament a la sanitat pública al mateix temps que es donen incentius per qui contracti els serveis de les mútues privades, o s’inventen càrrecs amb honoraris astronòmics...
No es qüestiona per què retallen les ajudes socials, les plantilles i els sous públics i les pensions, i ens incrementen l’edat de jubilació i els anys de cotització, al mateix temps que els càrrecs públics reben elevats salaris i pensions al 100% amb cotitzacions mínimes.
La crisi no ha estat un terratrèmol, ni un tsunami, sinó el resultat d’una gestió irracional dels fons, d’una producció no planificada, que no té en compte les necessitats de la població ni la capacitat de càrrega del medi ambient. La crisi és el resultat d’un funcionament que porta en el seu si el germen de l’autodestrucció, i de tot allò que impregna.
La crisi, a més, ha estat l’escenari ideal per a aplicar totes aquelles mesures neoliberals que les grans empreses feia temps que exigien, i que la classe política institucional no s’hauria atrevit a aprovar anys enrere. La crisi ha estat l’excusa perfecte per llençar la consigna “cal apretar-nos el cinturó”, això sí, el cinturó de les classes populars, en cap cas el de la patronal.
Però el pitjor de tot plegat és que l’elit empresarial, els partits institucionals i els sindicats grocs deuen frisar veient què fàcil ha estat despullar-nos dels nostres drets més elementals, per engruixir els seus beneficis o per convertir-los directament en els seus negocis particulars.
Som moltes, però, la majoria de persones que som capaces d’adonar-nos de la injustícia, però hi ha alguna cosa que ens manté a les nostres llars. La por de perdre el poc que tenim, la por de patir més repressió, la por d’esforçar-se per no-res, la por que es repeteixin errors passats. Por en definitiva, que curiosament supera la por d’un futur molt proper en el que les coses aniran maldades. Però només sortint al carrer podrem parar-los els peus. Sortint al carrer i mostrant un rebuig unitari i contundent a totes les mesures liberals que ens estan imposant.
És per això que els col·lectius de la Coordinadora pel Repartiment del Treball i la Riquesa apostem per la unitat d’acció per tal d’animar a totes aquestes persones que s’adonen del què està passant, a fer un pas endavant i sortir al carrer. Apostem pel treball unitari que fem diàriament en diferents fronts, però encaminat en la mateixa direcció: els sindicats Co.Bas i la IAC combatent als centres de treball; el SEPC a les aules dels instituts i les Universitats; les assemblees feministes creant consciència de classe i gènere; les assemblees de joves i de maulets despertant el jovent dels nostres municipis; endavant, treballant per l’alliberament nacional de classe i gènere; i les CUP, denunciant la falsa democràcia i oferint una alternativa crítica i compromesa amb les classes populars per la gestió dels nostres municipis.
Aquest és el camí que hem de seguir, la unitat de forces al carrer; esdevenir un impuls perquè tots i totes ens adonem que compartim el mateix present pèssim i el mateix futur inquietant. Cal unitat de forces perquè tots i totes ens decidim a treure al carrer les protestes que es queden a casa o a les converses de bar.
Mentre les grans empreses com Telefónica, Banco Santander, l’entitat financera BBVA o la petrolera Repsol, han seguit incrementant els seus beneficis, a nosaltres ens fan fora de la feina o ens rebaixen el salari; ens apugen la hipoteca o ens prenen la casa, i ens apugen els preus dels productes bàsics.
Què esperem per parar-los els peus?
Coordinadora pel Repartiment del Treball i la Riquesa,
Tarragona, 18 d’abril de 2011
Com hem fet des dels primers dies en què va esclatar la bombolla financera i la de l’habitatge, quan parlem de crisi, els col·lectius de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa parlem de la CRISI CAPITALISTA, parlem de beneficis privats salvats a costa del treball i la riquesa pública. Com fem des del principi, recordem que els beneficis, durant les darreres dècades han estat privats, però tan bon punt han arribat les pèrdues no han tingut miraments per socialitzar-les. I avui tenen la barra de parlar de dèficit públic, de la ineficiència del sistema sanitari i educatiu públic, del malbaratament en la despesa social...
Però en canvi no es posa en qüestió per què es van ingressar milers de milions d’euros a la banca, sense nacionalitzar-la. No es qüestiona per què aquests mateixos bancs o caixes avui segueixen incrementant-nos la hipoteca, es queden amb els nostres habitatges i ni tan sòls així donen els deutes per saldats.
No es qüestiona per què empreses que segueixen obtenint beneficis quantiosos, apliquen reduccions de plantilla o exigeixen que es rebaixi la indemnització per acomiadament, i es retallin els drets dels treballadors i treballadores. Com és el cas de Telefònica, que va aconseguir més de 10.000 milions d’euros d beneficis nets durant el 2010, i recentment va anunciar que reduiria el 20% de la seva plantilla.
No es qüestiona per què no hi ha diners per l’escola pública, però s’externalitza el servei i després se li atorga finançament públic, com és el cas de centres concertats. Com tampoc es qüestiona per què es retalla el finançament a la sanitat pública al mateix temps que es donen incentius per qui contracti els serveis de les mútues privades, o s’inventen càrrecs amb honoraris astronòmics...
No es qüestiona per què retallen les ajudes socials, les plantilles i els sous públics i les pensions, i ens incrementen l’edat de jubilació i els anys de cotització, al mateix temps que els càrrecs públics reben elevats salaris i pensions al 100% amb cotitzacions mínimes.
La crisi no ha estat un terratrèmol, ni un tsunami, sinó el resultat d’una gestió irracional dels fons, d’una producció no planificada, que no té en compte les necessitats de la població ni la capacitat de càrrega del medi ambient. La crisi és el resultat d’un funcionament que porta en el seu si el germen de l’autodestrucció, i de tot allò que impregna.
La crisi, a més, ha estat l’escenari ideal per a aplicar totes aquelles mesures neoliberals que les grans empreses feia temps que exigien, i que la classe política institucional no s’hauria atrevit a aprovar anys enrere. La crisi ha estat l’excusa perfecte per llençar la consigna “cal apretar-nos el cinturó”, això sí, el cinturó de les classes populars, en cap cas el de la patronal.
Però el pitjor de tot plegat és que l’elit empresarial, els partits institucionals i els sindicats grocs deuen frisar veient què fàcil ha estat despullar-nos dels nostres drets més elementals, per engruixir els seus beneficis o per convertir-los directament en els seus negocis particulars.
Som moltes, però, la majoria de persones que som capaces d’adonar-nos de la injustícia, però hi ha alguna cosa que ens manté a les nostres llars. La por de perdre el poc que tenim, la por de patir més repressió, la por d’esforçar-se per no-res, la por que es repeteixin errors passats. Por en definitiva, que curiosament supera la por d’un futur molt proper en el que les coses aniran maldades. Però només sortint al carrer podrem parar-los els peus. Sortint al carrer i mostrant un rebuig unitari i contundent a totes les mesures liberals que ens estan imposant.
És per això que els col·lectius de la Coordinadora pel Repartiment del Treball i la Riquesa apostem per la unitat d’acció per tal d’animar a totes aquestes persones que s’adonen del què està passant, a fer un pas endavant i sortir al carrer. Apostem pel treball unitari que fem diàriament en diferents fronts, però encaminat en la mateixa direcció: els sindicats Co.Bas i la IAC combatent als centres de treball; el SEPC a les aules dels instituts i les Universitats; les assemblees feministes creant consciència de classe i gènere; les assemblees de joves i de maulets despertant el jovent dels nostres municipis; endavant, treballant per l’alliberament nacional de classe i gènere; i les CUP, denunciant la falsa democràcia i oferint una alternativa crítica i compromesa amb les classes populars per la gestió dels nostres municipis.
Aquest és el camí que hem de seguir, la unitat de forces al carrer; esdevenir un impuls perquè tots i totes ens adonem que compartim el mateix present pèssim i el mateix futur inquietant. Cal unitat de forces perquè tots i totes ens decidim a treure al carrer les protestes que es queden a casa o a les converses de bar.
Mentre les grans empreses com Telefónica, Banco Santander, l’entitat financera BBVA o la petrolera Repsol, han seguit incrementant els seus beneficis, a nosaltres ens fan fora de la feina o ens rebaixen el salari; ens apugen la hipoteca o ens prenen la casa, i ens apugen els preus dels productes bàsics.
Què esperem per parar-los els peus?
Coordinadora pel Repartiment del Treball i la Riquesa,
Tarragona, 18 d’abril de 2011
